Fauna

Foto: Medi ambient GENCAT

La sargantana pallaresa és un endemisme que només viu a la zona central del Parc Pirinenc de les Tres Nacions.

Es tracta d’un petit saure d’aspecte gràcil. El dors sol ser de color marró clar, sovint amb taques més fosques. Els costats són més foscos, amb línies blanquinoses.

Tot i que no de forma exclusiva, la serenalla pallaresa ocupa principalment tarteres formades per blocs de mida mitjana, preferentment orientades al sud i per sobre dels 2.000 metres.

Foto: Jaume Comas

El trencalòs menja les restes més dures dels cadàvers, els cartílags i, principalment, els ossos. El seu nom li ve precisament de la tècnica que utilitza per poder trencar els ossos més grans, llençant-los des de gran altura sobre les tarteres per trencar-los i poder-los, així, engolir. Pot arribar a mesurar 3 m

En el vol el diferenciarem dels altres voltors per la forma de rombe de la cua. Una de les característiques que el fan especial, és el color del pit quan és adult, que el té de color ataronjat. Aquesta coloració l’adquireix fent banys de fang en fonts on hi ha presència d’òxid de ferro.

El gall fer pirinenc és la gallinàcia més gran que podem trobar a la zona. Es distribueix en general als  boscos de pi roig i pi negre dels estatges altimontà i subalpí (entre 1.600 i 2.200 m).

Els seus hàbits discrets fan la seva observació molt difícil, i la seva baixa tolerància a la presència humana. Si en algun moment us trobeu un exemplar durant una passejada pel bosc, sota cap concepte se l’ha de molestar o acostar-s’hi, sobretot si és una femella amb pollets. Ens haurem d’esperar que s’allunyin tranquil·lament i gaudir de la trobada a una certa distància.

Foto: Pere Ignasi Isern, publicada a Medi ambient GENCAT

La perdiu blanca és una espècie boreo-alpina molt adaptada a la vida en zones d’alta muntanya, amb vegetació molt escassa per sobre dels 2000 m.

És de la mida d’un colom. A l’estiu té el cos bigarrat de marró i gris, amb les ales i la panxa blanques i la cua negra. Els mascles llueixen una carúncula vermella ben visible, mentre que les femelles la tenen discreta.

A l’hivern és tota blanca, amb les vores de la cua negres i els plomissols del cos dobles per retenir millor l’escalfor. Els mascles conserven un xic de vermellor a les celles i tenen una taca negra entre els ulls i el bec. Té els peus coberts de plomes.

Foto PNAP

Anomenada “l’óssa” a molts indrets del Pallars.  L’ós bru es va extingir als Pirineus catalans a finals del segle XX.

A l’any 1996 i 2006 es van fer una sèrie d’alliberaments, al vessant francès, amb exemplars procedents d’Eslovènia. El 2020 es van identificar 64 exemplars: 39 adults, 9 subadults i 16 cadells de l’any.

L’hàbitat ideal per a l’espècie són àrees forestals heterogènies, amb roquissars, àmplies zones de pastura i matollar dels estatges altimontà i subalpí (fonamentalment).

Coincidir directament amb un ós a la muntanya és gairebé impossible, i en aquest supòsit la reacció més habitual de l’animal serà allunyar-se més o menys ràpidament. Si no és així, és important moure’s sense fer moviments bruscos, i no tallar-li el pas ni bloquejar les vies que podria utilitzar per fugir o interposar-se entre la mare i els seus cadells.

L’isard (Rupicapra pyrenaica) i el porc senglar (Sus scrofa), són espècies que sempre han estat presents al parc. L’isard és l’ungulat més emblemàtic dels 7 que habiten en aquests parcs. L’isard és l’ungulat típic dels medis oberts de les zones rocoses mitjanes i altes, arribant fins als cims, tot i que sobretot a l’hivern es pot trobar a cotes més baixes i en ambients forestals. Actualment, es tracta de l’espècie d’aquest grup que presenta unes poblacions més fluctuants, degut a l’afecció de diverses malalties infeccioses que incideixen molt en les seves poblacions, com la queratoconjuntivitis i un pestivirus. Això ha provocat un descens

Foto Jaume Comas

El cérvol i el cabirol tot i haver estat reintroduïts, són espècies que van viure en aquestes contrades però que es van arribar a extingir. A l’inici de la tardor té lloc l’imponent zel d’aquesta espècie, la brama, moment en el qual els mascles emeten els seus característics brams per a atraure a les femelles i reproduir-se.

Foto Jaume Comas

El cabirol és el cèrvid més petit dels 3 que trobem a la zona (cérvol, daina i cabirol). És majoritàriament forestal, però necessita clarianes o prats propers on alimentar-se. Actualment és una espècie abundant a les zones mitjanes i baixes, distribuint-se per bona part de les zones de tot el Parc, des de l’estatge submontà fins al subalpí.

Foto Jaume Comas

La daina fou introduïda al Pallars Sobirà durant la dècada de 1950. Actualment es pot trobar a l’estatge montà i subalpí. És una espècie que causa diverses problemàtiques degut, sobretot, a l’elevada densitat a les Valls d’Àneu (accidents de trànsit, danys a l’agricultura, desplaçament d’altres espècies d’ungulats autòctons com ara el cabirol i possiblement l’isard).

La seva proliferació pot suposar un risc per a altres espècies autòctones, com el gall fer, donat que la seva presència limita el desenvolupament

El mufló va ser introduït a la dècada de 1990 a Andorra i s’ha anat expandint en els diferents parcs. Malgrat no està prou estudiat, sembla ser que els seus efectes sobre les poblacions d’altres espècies d’ungulats (com ara l’isard) no són negatius i fins i tot podrien ser positius si es confirmés que la seva presència ajuda a preservar l’hàbitat òptim per a l’isard. Al PNAP les zones on conviuen totes dues espècies (massís de Salòria) correspon a unes de les zones on l’isard té les millors poblacions.

A l’estiu es troben en ramats als prats alpins, mentre que a l’hivern baixen a les zones arbustives amb afloraments rocosos.

Foto: Eder Garcia Colomer

Les restes més antigues de les cabres salvatges, es remunten a fa uns 80.000 anys, però a inicis del segle XX es va extingir dels Pirineus Catalans degut a la caça. El 2014 comença la reintroducció a França de exemplars provinents de la Sierra de Guadarrama i ha sigut tot un èxit, ja que s’està estenent i reproduint a banda i banda de la frontera.

Les marmotes del Pirineu, extingides fa uns 15.000 anys, es van reintroduir a diverses zones del Pirineu francès entre els anys 1948 i 1988, on ràpidament es van establir i han colonitzat tot el Pirineu.

La marmota és herbívora i s’alimenta de les herbes pròpies dels prats on habita, però també pot capturar petits invertebrats.

S’alimenta per assimilar els nutrients necessaris per a l’activitat diària, però també per tenir reserves energètiques, en forma de greixos per a l’hivern, ja que és una espècie hivernant. Des de setembre fins a finals d’abril, tots els membres de la família s’amunteguen cos a cos i s’enrotllen en forma de bola dins el cau per minimitzar les pèrdues de calor, i disminueixen la temperatura corporal i el ritme cardíac.

Fonts consultades:

https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/xarxa-de-parcs/alt-pirineu/el-parc/patrimoni-natural-i-cultural/fauna/mamifers/

https://comapedrosa.ad/continguts/multimedia/media/Amfibis-i-reptils-del-Parc-Natural-Comunal-de-les-Valls-del-Comapedrosa.pdf

https://www.sorteny.ad/patrimoni/fauna

https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/xarxa-de-parcs/alt-pirineu/el-parc/patrimoni-natural-i-cultural/fauna/ocells/

https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/xarxa-de-parcs/alt-pirineu/el-parc/patrimoni-natural-i-cultural/fauna/peixos-amfibis-i-reptils/

https://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/fauna-autoctona-protegida/gestio-especies-protegides-amenacades/