Les Molleres, Rierols i Passeres de Fusta

Les condicions ecològiques pròpies de les molleres són molt sensibles a qualsevol canvi en la circulació de les aigües i també a la compactació.

És per això que en algunes molleres s’han construït unes passeres de fusta, i per això no hem de caminar fora d’aquestes passeres.

molleres

Als llocs plans d’alta muntanya amb abundants precipitacions, l’aigua circula per rierols tortuosos i amara el sòl de les seves ribes. Així es crea un ambient d’aiguamoll anomenat mollera.

Als Pirineus, les molleres tenen un nivell freàtic molt proper a la superfície, que fa que siguin zones molt humides. Aquest nivell freàtic es recarrega a partir de l’aportació d’aigua de rius i rierols o infiltració de vessant.

passeres_de_fusta

Els ambients de molleres són molt heterogenis. Per això hi creixen diverses comunitats fent una mena de mosaic, que sol ser diferent també segons el lloc. Les comunitats vegetals són diferents depenent d’un seguit de factors ecològics, com el règim d’inundació, l’acidesa, dels nutrients de l’aigua i la tipologia del substrat.

Carex LimnoPirineus

El sòl de les molleres sempre està amarat d’aigua i això dificulta la respiració de les arrels. Les plantes d’aquests ambients tenen un teixit esponjós que permet la circulació de gasos per les fulles, arrels i rizomes. Els espais buits del Càrex fa que pugui circular l’aire. I en l’Esfagne (Sphagnum) les grans cèl·lules mortes plenes d’aigua (blanques) asseguren que les cèl·lules vives (verdes) que les envolten no s’assequin.

Centre d’estudis avançats de blanes (ceab-csic)


molleres

Les condicions anòxiques dels sòls entollats, fa que la descomposició del material vegetal mort que s’acumula sigui molt lent. Per això, els sòls de les molleres contenen sempre molta matèria orgànica, que els dóna un color molt fosc.

En els casos de més acumulació es poden formar gruixos importants d’aquesta matèria orgànica, la torba per sobre del sòl mineral, i és llavors quan podem identificar aquestes molleres com a torberes. Als Pirineus ocupen encara petites superfícies en comparació a zones boreals o àrtiques.


Viola d’aigua (Pinguicola grandiflora)

viola-daigua-pinguicola-grandiflora

És una de les més famoses plantes carnívores o insectívores, capaces de capturar i de digerir petits insectes. Els petits insectes atrets per la lluïssor i l’aspecte de les fulles que s’hi posen al damunt, queden atrapats per la substància viscosa que segreguen i també per la tendència de les fulles a recargolar-se per les vores. Després són digerits lentament gràcies sobretot a l’acció fermentativa de certs bacteris, més que no pas per efecte de les secrecions de la planta. Al cap de 2 o 3 dies només queda la carcassa impossible de digerir.

Cotonera angustifòlia (Eriophorum angustifolium)

cotonera_angustifolia_eriophorum_angustifolium

Tot i el seu aspecte tant diferent, pertanyen a la mateixa família que els Càrex. Són plantes amb aspecte de jonc, que es reconeixen fàcilment perquè els seus fruits estan voltats de nombrosos i llargs pèls blancs, de manera que les espiguetes madures fan l’efecte d’uns vistosos plomalls cotonosos.

Prímula integrifolia

primula_integrifolia

En aquest bony creix la Prímula integrifolia. Tot i que no és exclusiva d’aquest hàbitat, la trobem sobretot en prats que resten innivats molt de temps. És una petita planta de 3-6 cm d’alçada, glandulosa, que fa una roseta de fulles oblongues i més aviat gruixudes. Les flors, 2o 3 per peduncle, són relativament grosses, de color variable entre el rosa lilós i el púrpura violaci, i tenen un tub estret i 5 segments bilobats.

Orquídia (Orchis latifolia)

orquidea

Es diferencia d’altres perquè les fulles estan sembrades de taques de color bru negrenc. Les flors son de color rosa purpuraci i tenen el label ample, trilobat i marcat de “senyals de nèctar” de color més intens. La pol·linització es duu a terme per insectes del grup de les abelles o de les mosques. Aquesta espècie té el pol·len agrupat en dues úniques masses anomenades pol·linis al centre de la flor, les quals es perllonguen en sengles filaments que terminen en un disc impregnat d’una substància viscosa. Els insectes al dirigir-se vers l’interior de la corol·la topen amb aquest disc viscós i els queda adherit al cap. Quan van a una altra flor hi deixaran part del pol·len

Fonts consultades:

Agrair especialment a l’Oriol Grau per les correccions del text. Membre de l’equip gestor del Parc Natural de l’Alt Pirineu, com a coordinador de l’Observatori de Recerca del PNAP.

L’alta Muntanya Catalana, Flora i Vegetació de Josep Vigo i Bonada. Editorial Montblanc-Martin any 1976

Projecte life+limnopirineus centre d’estudis avançats de blanes (ceab-csic) http://www.lifelimnopirineus.eu/ca/ambients/molleres

Parc Natural del Sorteny https://www.sorteny.ad/

https://www.asturnatura.com/