Flora

És un dels símbols de l’alta muntanya. Una minúscula planta de petites fulles agrupades en una rosseta basal, d’on surten unes flors espectaculars. La genciana acaule és pràcticament igual però amb una tija més llarga. Floreix només que comença a marxar la neu.

Varietats d’aquesta flor espectacular són utilitzades en jardineria i també per extreure la seva essència en perfumeria i per fer licors. Floreix a ple estiu i no és rar trobar-la encara en flor a primers de setembre.

És una de les plantes més tòxiques que es coneixen, mortal fins i tot en molt petites dosis. Així i tot en forma de cataplasma s’havia utilitzat com a calmant del dolor contra la gota o el reumatisme. La pol·linització és duta exclusivament pels borinots, insectes que tenen prou força per separar les peces de la corol·la.

Quan caminem per una tartera ens pot sorprendre una nota de color. Una petita gespa de color verd grisenc, en les que ressalten les flors de color violeta pàl·lid. Les plantes són oloroses i emparentades amb els pensaments i no les violes, ja que tenen els 2 pètals laterals dirigits cap amunt.

Aquesta és una espècie molt abundant i parenta del Safrà, però sense valor culinari. Hi ha dues espècies que són molt semblants, però que no es poden confondre per l’època de la floració. Aquesta floreix a la tardor i, en canvi, el safrà de muntanya (Crocus vernus) floreix a la primavera.

Així anomenada per la forma del seu bulb i també molt característica per les fulles tacades de marques brunenques i blanques i les flors purpúries capbaixes amb els pètals girats enrere. És una de les primeres flors a fondre’s la neu.

A principis d’estiu formen una gegantina catifa que vesteix tota la muntanya i ofereix un paisatge esplendorós. En elogi a la seva vistositat, als Alps es coneixen com a «Rosa de los Alpes». Els arbustos s’aixequen 3 o 4 pams de terra, i malgrat el que pot semblar són molt sensibles al fred, per la qual cosa, la seva alçada la determina el gruix de neu, ja que sota la neu la temperatura es manté constant.

Buscarem aquestes flors en terres pobres i prims de les carenes, cims i llocs ventats. Les flors blanques per dins, però amb tons liles per fora, són grosses i creixen arran de terra. Tota ella, flors incloses és peluda, però no per defensar-se del fred, sinó de la dessecació provocada pel vent.

Són plantes molt sofertes que poden viure en condicions ben magres en escletxes on hi ha poca terra. Formen unes rosetes de fulles carnoses. Després de molts anys d’acumular nutrients, cada roseta dona lloc a una tija gruixuda amb un ramell de flors. Aquest esforç tan gran representa la mort d’aquesta roseta. Molt semblant és el matafoc teranyinós, però aquest sobre les rosetes té un entreteixit de pèls, d’aquí el seu nom.

És la planta endèmica més espectacular als Pirineus. Té una arrel engruixida i molt amarga, ha estat considerada com un tònic estomacal i aperitiu. Viu en ambients humits i granítics. No s’ha de confondre amb la genciana groga que viu en terrenys calcaris i que les flors surten amb mànec i són d’un color més fosc.

Té una arrel molt tòxica que produeix vòmits en el bestiar que la menja. La floració és molt primerenca i després a l’estiu desapareix. Les flors singulars, solitàries al capdamunt de la tija i dirigides cap a baix tenen els pètals de color més o menys intens segons les espècies.

Aquesta flor que no ha estat ben identificada pels no entesos i segurament, aquest és el motiu de la seva supervivència. És utilitzada per guarir cops i torçades amb la tintura que s’obté de la seva maceració amb alcohol. Tota la planta està coberta de petits pèls glandulosos i és aromàtica. La tija porta generalment un sol capítol terminal gros de 6 a 8 cm.

Les flors de color groc són difícils de destriar si només ens fixem en les flors, i aquesta es confon sovint amb l’Àrnica. Pot arribar als 4 pams d’alçada, amb les fulles dentades i distribuïdes uniformement per tota la tija.

És una mata arrodonida amb les tiges de color verd grisenc i les flors petites i de color groc. El fruit és una tavella curta i de color negre en madurar. És una planta poc atractiva, però, en canvi, és un espectacle de color quan treu les flors. Si bé d’entrada sembla que té bona olor, aquesta és tan forta que es fa insuportable.

Només que marxa la neu, floreix aquesta petita planta i en els prats com una catifa blanca, poden sortir-ne centenars. Es pot identificar d’altres espècies per les seves fulles estretes de forma lanceolada.

Amb unes corol·les força grans de 6 pètals oberts en forma d’estrella, que porten al bell mig una corona tubulosa no gaire sortint i elegantment rivetada de vermell. És de la família del Narcís.

Fonts consultades:

 L’alta muntanya Catalana, Flora i Vegetació de Josep Vigo i Bonada. Editorial Montblanc-Martin any 1976

 Gros plans sur les fleurs des montagnes de W. Lippert, adaptació de Gérard Luquet. Editorial Nathan

 Flors de muntanya del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici de Gerard Giménez Pérez, 2ª edició del 2006 i editat pel Parc Nacional

Amb el suport de: