Una glacera és un corrent de gel originada per l’acumulació i compactació de la neu fins a transformar-se en glaç, permeten aquest el seu desplaçament. La seva existència és possible quan la precipitació anual de neu supera la de la
fusió de l’estiu. Amb l’augment de les temperatures i també una certa disminució de les precipitacions provoca que la línia d’equilibri glacial (ELA en anglès) pugi de cota, reduint-se la zona d’alimentació glacial de la capçalera
o circ (gel cobert de neu) i reduint també la longitud, superfície i gruix de la zona d’ablació (gel). Aquest desequilibri és el que provoca el retrocés de les glaceres.A la zona del Parc Natural de l’Alt Pirineu s’han identificat
65 glaceres ocupant una superfície de 796,9 km². La glacera de la Noguera Pallaresa, amb 63 km de longitud i més de 600 m de gruix, fou la més extensa del vessant Sud dels Pirineus. A Àreu veiem un gruix de gel de 485 m.
La major part de les morfologies i dipòsits de glaceres que podem identificar per on discorre la travessa daten del darrer màxim glacial anterior als quaranta mil anys. Posteriorment al darrer màxim glacial, s’identifiquen diverses fases glacials amb importants avenços i retrocessos de les glaceres fins als 18.000-20.000 anys quan s’inicia la desglaciació. A les darreres fases glacials de la desglaciació, sí que en trobem notables dipòsits glacials als circs i a les valls altes (morrenes de circ, alguna morrena lateral i glaceres rocalloses). Aquests dipòsits entre els 2.000 i els 2600 m de cota i entre els 15.000 i 10.000 anys, són posteriors i més recents.
* Fragment del mapa editat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i elaborat pel Josep Ventura
Fotografia del 1924 de Henry Russell, pont de neu a Gavarnie del fons Trutat
La darrera d’aquestes fases, la Petita Edat de Gel (segles XIV-XIX) va formar petites glaceres al massís de la Pica d’Estats a la zona de la foto (ara ja extingides).
A les capçaleres s’hi troba un gran nombre de circs glacials amb importants sobre excavacions provocades per l’acumulació i el flux del gel. La depressió on se situen els estanys es formen per sobreexcavació glacial. L’erosió subglacial de la glacera que omplia el circ va permetre la formació dels estanys en retirar-se la glacera. També podem apreciar el perfil longitudinal esglaonat que provoquen les glaceres amb una successió de cubetes de sobre excavació separades per llindars rocosos generalment polits i estriats pel fregament de les antigues glaceres.
Les morrenes són els dipòsits que transporta i acumula la glacera. I el material en si que el conforma, s’anomena till, sediment que pot ser de qualsevol mena, com blocs, sorra i fang. Hi ha de diferents tipus. Si s’acumulen sota la glacera (morrena basal) o per sobre (supraglacial) i que segons la forma i situació poden ser laterals, centrals i frontals. També respecte al flux de la glacera poden ser transversals o longitudinals. Aquestes morrenes a l’estany de Baiau es corresponen a les fases de creixement glacial dins la desglaciació (comentat anteriorment).
Una altra mena de glacera són les rocalloses. Els podem definir de forma planera com a congestes de gel recobertes per material d’erosió, i, per tant, no veiem el glaç. Tan sols tenen un petit lliscament d’uns pocs centímetres a l’any. La seva composició actual als Pirineus seria d’una massa de gel d’entre 10 i 20 metres de gruix, recoberta entre 2 i 4 metres de material d’erosió.
Aquestes dues fotos preses des de diferents punts és al massís del Besiberri. Aquesta glacera rocallosa activa té un nucli de glaç i barreja de glaç i clastes a l’interior.
Una morrena sota el Sotllo (Broate) que es correspon a la Petita Edat de Gel (segles XIV-XIX). Actualment, a aquesta zona també es troba una glacera rocosa
El gel es canalitzava per les valls i erosionava el terreny, ja hem vist els perfils longitudinals, si bé el més clàssic és el transversal que dona la forma de U característica (foto de la vall d’Ordino) de les valls fins als col·lectors o valls principals.
La disposició, estructura i tipus de roques (pissarres majoritàriament) i la seva erosió posterior, fan que les valls principals es presentin força encaixades i amb perfil transversal en “V” (fluvial) on el relleu glacial no s’ha conservat a excepció d’algunes cubetes de sobre excavació com al Pla d’Arcalís, Baiau o a Ordino i de llindars rocosos arrodonits pel pas del gel.
En aquestes masses rocoses arrodonides trobem ratlles i estries provocades tant per la fricció pròpia del gel com de l’arrossegament dels diferents materials que transporta la glacera, com la sorra que va polint les roques.
Les glaceres poden ser de base gelada o humida. En les glaceres de base gelada tota la massa es troba a temperatures inferiors a la fusió, per tant, no hi ha corrents d’aigua al seu interior i el desplaçament té lloc per la deformació
interna dúctil. Es troben en climes molt freds.
En canvi, les glaceres de base humida es poden trobar temperatures properes al punt de fusió, per tant, hi ha corrents d’aigua tant a la base com a l’interior i el desplaçament és més ràpid que en els anteriors. Els trobem
en climes més càlids.L’acció de l’aigua a l’interior de la glacera i sobretot a la base de la glacera (aigües subglacials) també erosiona les roques i així es poden formar aquestes canals com les fotos o marmites.
Els blocs rocosos aïllats o grups de blocs procedents de l’erosió d’una morrena es coneixen com a blocs erràtics. Quan es troben a les zones més elevades dels vessants d’una vall glacial indiquen el sostre de l’antiga glacera (fenomen freqüent al Pirineu). Si estan sobre la massa de la glacera es formen les anomenades taules glaciars. El transport de roques com a la foto és molt evident, ja que trobem les roques granítiques en una zona de quarsites. Es poden trobar roques granítiques de la capçalera de la glacera de la Pallaresa fins al seu final prop de Sort.
L’hàbitat característic a les solanes a l’alta muntanya és el prat de gespet (Festuca eskia). Es tracta d’una gramínia que creix molt atapeïda amb un fort arrelament que ajuda a sostenir el sòl en fort pendent quan, per l’acció combinada del gel i desgel, llisca la terra. Es formen llavors uns arcs de vegetació anomenats garlandes de solifluxió.
Fonts consultades:
Mapa glaceres editat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i elaborat pel Josep Ventura (ANTALP, Departament de Geografia, Universitat de Barcelona) a partir del treball de Ventura & Turu (2021).
Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya
Wikimedia commonseri
Amb el suport de:
